LAVORANDO AL LICEO PEANO. FORMES I CULTURA A FLORÈNCIA

SEMINARI HORITZONTAL AL LICEO PEANO

Entre les activitats i experiències que vam viure al Liceo Lingüístico Peano de Florència voldria destacar-ne una que em va interessar com a docent i com a ciutadà que ha considerat sempre els instituts com a espais de transmissió de cultura no sols en el sentit vertical, sinó també en el sentit horitzontal de les comunitats d’aprenentatge.

Un dels dies de la setmana, de forma gairebé casual, vam trobar una professora d’italià que, fora del seu horari de treball, entrava a l’institut. Sorpresos per la seua presència al centre de treball un dia en què no havia de treballar (ho feia a temps parcial) li preguntàrem i ens respongué que estava allà per assistir al seminari de la professora de filosofia Antonella Brillante. Com que la filosofia és la meua matèria vaig decidir acompanyar la professora Elena Fini al seminari de filosofia que es feia fora d’horari lectiu. Abans d’entrar em vaig assabentar que no es tractava d’un seminari com els nostres, sinó més bé d’un curs obert a tota la comunitat educativa que havia sigut proposat pels alumnes de l’últim curs de batxillerat, al qual podien assistir, de manera voluntària, qualsevol persona amb ganes d’anar-hi, aprendre i participar amb els altres membres de la comunitat del liceu.

A les 14.30 començava una classe setmanal, durant dos mesos de l’any, sobre filosofia política aplicada al segle XX. Una mena de matèria que, en la tradició d’Enzo Traverso, busca l’anàlisi de la història des de la perspectiva dels conceptes filosòfics. Unes 25 o 30 persones, bolígraf en mà, prenien apunts, manifestaven dubtes, entraven en col·loqui de manera amable. D’entre elles uns dotze o catorze alumnes i un nombre molt semblant de professors i professores. Tots asseguts com a participants d’una classe al voltant del concepte de nacionalisme i el seu desenvolupament des del segle XIX i les guerres napoleòniques fins la darrera guerra de Kosovo. Ara parlant de filosofia, adés d’història. Ara preguntant o intervenint una alumna, adés un professor.

Aquesta horitzontalitat i aquesta preocupació pel saber i la cultura dins d’un centre de secundària em va semblar una idea, una oportunitat i també em va generar una reflexió sobre la importància del saber i la comunicació del mateix entre la nostra comunitat d’alumnes, però també entre nosaltres, els professors i professores. Per què no estem més oberts a seure al costat dels nostres alumnes i compartir amb ells dubtes i preocupacions? No formem part tots d’una mateixa comunitat i estem, en conseqüència, afectats pels mateixos problemes? Per què, en general, no estem disposats ací a aprendre i compartir el nostre saber si no hi ha darrere un reconeixement en forma de certificacions i/o diplomes? Per què ens costa tant aprofitar el que saben altres amb els quals treballem colze a colze?

És veritat que de vegades ho fem (sense alumnes, això sí)12, però a Florència vaig veure una comunitat que de manera intensa (i no evidentment en tots els casos) es mostrava preocupada per contrastar i saber més del lloc que ocupava en el món i que aquesta preocupació proporcionava una cohesió a professors i alumnes de forma que tots se sentien membres d’un projecte comú, d’un aprenentatge que servia a tots i que tots podien, podíem, aprendre junts i sense vergonya.

Pense com traslladar això al nostre centre, com vehicular un projecte, tot i que siga de forma iniciàtica, que pose en comú els interessos culturals dels alumnes i la constitució d’una xicoteta comunitat d’aprenentatge que, des del nostre IES, no parara de créixer.

1. Pilar Garcia: afegisc aquesta nota per matisar que sí que ho fem però no es destaca ni se sol valorar massa. Ho fem dins de classe (quan discutim amb l’alumnat sobre temes més o menys curriculars i d’actualitat) i fora, amb reconeixement (seminaris i grups de treball) o sense (sala de profes, cafeteria o bar). Falta, trobe, posar-ho en valor i potser donar-li un format del tipus que trobàrem al Peano dins de les nostres condicions i condicionants, és clar.

2. Josep M. Sanchis: em referisc a una activitat horitzontal, on compartim alumnes i professors al mateix nivell. En cap cas això es dona en una classe ni tampoc en un seminari (on no hi ha alumnes).