Intercanvi Serpis/Collège Charles Rivière, Olivet. França

És coneguda la relació de la filosofia amb el llenguatge. Heidegger va afirmar que el llenguatge era la casa de l’ésser i Wittgenstein, en el seu conegut Tractatus, que els límits del nostre llenguatge eren els límits del nostre món. Dur un grup de 50 alumnes de 2n d’ESO fora de les seues cases i més enllà dels límits del seu llenguatge, en el sentit literal i també en el metafòric, em sembla una de les experiències més engrescants que un alumne de secundària pot tenir. Per això vaig estar molt content quan vaig començar el mes de setembre passat el meu primer curs a l’IES Serpis i vaig veure que el Serpis participava d’aquest esperit d’anar més enllà de les nostres llengües per a poder habitar altres llocs, altres indrets i, en fi, per a possibilitar als alumnes habitar, més que fóra per uns dies, altres vides. Més encara quan Pilar Rivera i Mar Lorente, professores del centre i responsables de la feinada que suposa l’organització de tot plegat, em van convidar a acompanyar-les. Gràcies a elles dues i a Paco Regalado per la seua professionalitat i la seua amabilitat constant. Viure a l’habitació d’un altre, en la seua llengua, amb la seua família i lluny de casa resulta sens dubte tot un repte per a xiquets que estan deixant de ser-ho i s’endinsen en l’adolescència, un lloc on han de buscar-se i, a ser possible, trobar-se. Era molt curiós veure les cares i el moviment corporal dels alumnes prop d’arribar a Olivet després d’hores i hores d’autobús i cames plegades, després de creuar la nit peninsular en meitat d’un fred d’hivern que no ens deixaria ja mai mentre estàvem a França. Olivet és un petit poble residencial i acomodat que es troba a la ribera dels rius Loira i Loiret, aquest segon riu dona nom al departament francès al qual pertany Olivet. Orléans, la ciutat de Joana d’Arc, a només cinc quilòmetres, és la capital. Allà ens esperaven cinquanta correspondants (una paraula que he après aquestos dies) disposats a conviure amb els nostres fatigats expedicionaris. Hi havia nerviosisme als rostres, hi havia curiositat, hi havia també una mica de por i, clar, hi havia timidesa d’uns i d’altres. No ha de ser fàcil submergir-te en altres costums nit i dia. Molts dels alumnes, sempre atents molt més del compte als telèfons mòbils, l’acaronaven ara com si, amb l’extrem dels dits, pogueren mantenir un mínim contacte amb les seues cases valencianes, amb els seus familiars ara llunyans. El grup de whatsapp que van crear per a l’ocasió va brunzir prop de mil vegades només el primer dia, una prova del seu nerviosisme i de com la tecnologia canvia l’experiència d’un intercanvi que exigeix una certa desconnexió del teu món que resulta molt difícil amb el nivell d’exposició permanent a les persones i els assumptes de sempre. Moltes coses que s’havien d’explicar l’endemà, en la trobada a la porta del Collège Charles Rivière que ens acollia, ja s’havien explicat pel grup general o pels grups privats. La comunicació vola sense filtre i no espera. Tots els alumnes tenien ganes comprensibles de veure als seus amics, alguns s’havien trobat a la vesprada anterior, altres havien estat dormint, alguns s’havien comunicat millor, altres no tant. La majoria feien bona cara, alguns no tant. La desconnexió amb València no arribava a tots, però fins i tot aquells que no estaven exultants han tret conclusions, han posat en marxa el pensament, han pogut contrastar les seues vides i els seus hàbits amb altres. Aquests dies amb ells hem visitat precioses viles com Amboise, com Blois -on vam fer una prova en grups per a descobrir la ciutat-, castells fantàstics com Chambord o el mateix castell d’Amboise (un castell de pedra dura que algun dels nostres va posar a prova). També una última visita a Orléans, on els alumnes compartiren l’experiència de la recerca en la ciutat amb els correspondants francesos. Moltes vegades els hem hagut de retreure tenir poc compte amb les deixalles i la brossa, de vegades algun lloc on hem dinat a l’aire lliure ha quedat net només després de la nostra insistència. És la nostra feina, però és important que entre tots prenguem consciència que el món no ha de ser una escombraria després de la nostra humil petjada. I en fi, diu l’escriptor Vila-Matas que tot el que és estranger sembla sempre més digne. Tal vegada no tots els nostres alumnes hi estan d’acord, però tots ells han tingut una experiència que, sincerament, ja m’haguera agradat a mi poder tenir als tretze o catorze anys. Ara cal continuar-la quan els olivetains arriben ací. Endavant!

20-27 març 2018

Josep Martínez